3. Sobre les làmines

En la notícia referent als Peix, adjunta a aquest mateix web, Enric Aragonès dóna ja prou informació sobre aquest personatge, botanòfil barceloní que va viure a cavall dels segles XVIII i XIX, i sobre el seu fill, Francisco. Hi comenta, de manera documentada i extensa, la personalitat i les activitats d’en J. Peix, com també les seves relacions amb el jardí botànic de Madrid i amb diverses persones notables de l’època. Aquí fem una revisió crítica del manuscrit titulat Plantas usuals iluminadas per Joseph Peix, que es conserva al Centre Excursionista de Catalunya, i en presentem una transcripció normativitzada.  


Aquest manuscrit, relligat posteriorment en un sol volum, inclou 301 làmines acolorides, corresponents a altres tantes plantes, bé que l’espècie Punica granatum hi apareix dos cops, en la seva varietat típica (pàg. 282) i en la varietat de conreu Flore Pleno (pàg. 284), sota els noms de magraner i rosa balàustria, respectivament.

L’obra no porta any de publicació, però és segur que va ser iniciada la segona meitat del segle XVIII. La manera de consignar la nomenclatura científica sembla variar des de les primeres làmines a les darreres, cosa que fa pensar (ben lògicament) en una elaboració espaiada, possiblement al llarg d’uns quants anys. D’altra banda, i com ja afirma Aragonès, resulta evident ─entre altres coses, pel diferents tipus de lletra existents al manuscrit─ que s’hi van introduir modificacions i afegits durant força temps.

Les làmines estan numerades de la 2 a la 607, sempre alternativament, comptant de dos en dos. La sèrie numèrica no avança, però, de manera regular, car hi ha cinc làmines que porten dos números (298/299; 405/406; 436/437; 451/452; 536/537), amb la qual cosa la paginació va passant de parells a senars o viceversa. I per això la darrera làmina du el número 607, en comptes del 602 que li pertocaria si la sèrie no hagués sofert cap anomalia.

No sabem quina finalitat tenia aquest recull de làmines. Potser anava adreçat a un cercle reduït de persones interessades en les plantes; potser es pretenia fer-ne una edició. D’altra banda, el fet que les làmines siguin numerades alternativament, de manera constant i ben explícita, pot indicar que s’han perdut les pàgines intermèdies, les quals podrien haver donat informacions diverses (descripció, propietats, usos...) sobre cada planta; o, si més no, que s’hagués previst d’intercalar-les-hi.  

Cada làmina conté, ultra el dibuix de la planta, a la part superior el(s) nom(s) científic(s), i al peu el(s) nom(s) català(ans), aquests darrers precedits de l’abreviació Cat. Per excepció, únicament en la làmina 72 apareix un nom castellà (epitimo), precedit de la marca Cas. Sembla clar que en la part escrita hi intervingueren dues mans diferents, sinó tres; i almenys la de l’autor que signa l’obra i la del seu fill Francisco. 

Noms científics  

En principi, la nomenclatura científica no segueix pas ─segurament no podia ni fer-ho, atesa l’època en què va ser escrita l’obra que glossem i la tardana introducció del sistema nomenclatural de Linné en terres ibèriques─ el sistema binomial linneà, tot i que hi sol figurar a través d’afegits posteriors. Els noms consignats originàriament són denominacions prelinneanes, usuals en aquell temps. Sovint consisteixen en un únic nom, escrit en majúscules, normalment simple (Canna, Crocus, Ferula, Laurus, Fragaria, Lentiscus...), rarament doble (UVA URSI, DENS LEONIS), prou explícit per ell mateix. De vegades, va acompanyat d’un sinònim, potser afegit més tard, començat en majúscula (RIBES... Grossularia; AJUGA... Bugula). Com a cas general, aquests noms no porten referència d’autor o se’ls atribueix a autors diversos (amb la fórmula variis autoribus), però en alguns casos s’esmenta un autor concret prelinneà, sobretot Tournefort (normalment abreujat Tournef.), més rarament Matthioli o Chabrey.
És molt corrent que al primer nom, que ha de ser l’originari, s’hi hagi adjuntat, en general posteriorment i per una altra mà, però algun cop potser simultàniament, un determinatiu que fa la funció d’epítet específic i que transforma la denominació llatina en un binomi nomenclatural.      
Solament una làmina (la de l’olivarda) no portava en principi nom científic, bé que després s’hi va introduir un binomi llatí. 

Noms catalans

Totes les plantes il·lustrades porten nom català, i de vegades més d’un. La majoria devien ser noms populars ben coneguts a l’època; però també n’hi ha que són adaptacions directes del nom científic. I en no pocs casos hi ha formes castellanoides ben evidents.
Com és lògic, la grafia d’alguns d’aquests termes s’aparta força de la normativa actual. Sovint reflecteix l’ortografia de l’època: plural femení en as, ch al final de paraula, h intercalades ara eliminades... (canyas, lligabosch, sahuc...); però altres vegades semblen derivar de l’escassa cultura de l’autor (hom, exsavara, caps de assas...). A banda que no hi ha pràcticament mai accents ─i en algun cas en què hi són, més aviat sorprenen, com ara a berberís─ costa d’endevinar a quin so corresponen algunes lletres, sobretot el dígraf ll.
           
Els dibuixos 

En una primera mirada, les làmines són prou atractives; tenen força harmonia i denoten un domini, no gens mediocre, de les tècniques del dibuix i de la pintura. Vistes en detall, no sempre reflecteixen prou el port de la planta ni mostren la morfologia acurada de les diverses parts. Les flors poden ser delineades força fidelment, sobretot si són un xic grosses, com ara les de Salvia (sàlvia), Punica (magraner), Lilium (lliri), Aconitum (tora)...  En canvi, resulten difícils d’entendre o de discernir les flors molt petites, com ara les de Galium, Valeriana, Verbena..., i sobretot moltes inflorescències (per exemple, les de Polygonum bistorta, Melilotus, Rhus, Scabiosa...). Cal dir que d’una làmina a l’altra s’aprecien força diferències de qualitat quant a l’acabat i al detall. 
Pel que fa als colors, de vegades no són prou fidels. Els grocs i els taronges solen tenir, o han pres amb el temps, uns tons poc reals. I en algun cas sembla que el pintor no havia vist la planta fresca, com passa amb Origanum dictamnus, que al natural té unes bràctees florals d’un vermell molt vistent i en la làmina són verdes.

Els índexs

 Al final del volum relligat hi ha dos índexs, un dels noms llatins i un dels noms catalans, que remeten al número de la làmina. Resulten prou útils, malgrat que no sempre segueixen al peu de la lletra els noms que figuren a les làmines. Els termes catalans poden presentar, en algun cas, variacions ortogràfiques ─quasi sempre herba a l’índex i normalment herva a les làmines; donzell mascle a l’índex, donzell mascla a la làmina; bursa de pasto a l’índex, bursa de pastor a la làmina...─, però no causen pas problemes a l’hora de consultar-los. L’índex llatí és més irregular, sobretot perquè no hi consten tots els sinònims que figuren en les làmines: Tormentilla, però no Tormentilla officinalis; Alypum, però no Globularia; Millefolium, però no Achillea... De segur que aquest índex va ser elaborat descompassadament amb els textos, inicials o afegits, de les làmines.