En la notícia
referent als Peix, adjunta a aquest mateix web, Enric Aragonès dóna ja prou informació
sobre aquest personatge, botanòfil barceloní que va viure a cavall dels segles XVIII
i XIX, i sobre el seu fill, Francisco. Hi comenta, de manera documentada i
extensa, la personalitat i les activitats d’en J. Peix, com també les seves
relacions amb el jardí botànic de Madrid i amb diverses persones notables de
l’època. Aquí fem una revisió crítica del
manuscrit titulat Plantas usuals
iluminadas per Joseph Peix, que es conserva al Centre Excursionista de
Catalunya, i en presentem una transcripció normativitzada.
Aquest
manuscrit, relligat posteriorment en un sol volum, inclou 301 làmines
acolorides, corresponents a altres tantes plantes, bé que l’espècie Punica granatum hi apareix dos cops, en
la seva varietat típica (pàg. 282) i en la varietat de conreu ꞌFlore Plenoꞌ (pàg. 284), sota els noms de magraner i rosa balàustria, respectivament.L’obra no porta any de publicació, però és segur que va ser iniciada la segona meitat del segle XVIII. La manera de consignar la nomenclatura científica sembla variar des de les primeres làmines a les darreres, cosa que fa pensar (ben lògicament) en una elaboració espaiada, possiblement al llarg d’uns quants anys. D’altra banda, i com ja afirma Aragonès, resulta evident ─entre altres coses, pel diferents tipus de lletra existents al manuscrit─ que s’hi van introduir modificacions i afegits durant força temps.
Les làmines
estan numerades de la 2 a la 607, sempre alternativament, comptant de dos en
dos. La sèrie numèrica no avança, però, de manera regular, car hi ha cinc làmines
que porten dos números (298/299; 405/406; 436/437; 451/452; 536/537), amb la
qual cosa la paginació va passant de parells a senars o viceversa. I per això
la darrera làmina du el número 607, en comptes del 602 que li pertocaria si la
sèrie no hagués sofert cap anomalia.
No sabem
quina finalitat tenia aquest recull de làmines. Potser anava adreçat a un
cercle reduït de persones interessades en les plantes; potser es pretenia
fer-ne una edició. D’altra banda, el fet que les làmines siguin numerades
alternativament, de manera constant i ben explícita, pot indicar que s’han
perdut les pàgines intermèdies, les quals podrien haver donat informacions
diverses (descripció, propietats, usos...) sobre cada planta; o, si més no, que
s’hagués previst d’intercalar-les-hi.
Cada làmina
conté, ultra el dibuix de la planta, a la part superior el(s) nom(s) científic(s),
i al peu el(s) nom(s) català(ans), aquests darrers precedits de l’abreviació
Cat. Per excepció, únicament en la làmina 72 apareix un nom castellà (epitimo), precedit de la marca Cas. Sembla clar que en la part escrita hi
intervingueren dues mans diferents, sinó tres; i almenys la de l’autor que
signa l’obra i la del seu fill Francisco.
Noms científics
En principi, la nomenclatura
científica no segueix pas ─segurament no podia ni fer-ho, atesa l’època en què
va ser escrita l’obra que glossem i la tardana introducció del sistema
nomenclatural de Linné en terres ibèriques─ el sistema binomial linneà, tot i
que hi sol figurar a través d’afegits posteriors. Els noms consignats
originàriament són denominacions prelinneanes, usuals en aquell temps. Sovint
consisteixen en un únic nom, escrit en majúscules, normalment simple (Canna,
Crocus, Ferula, Laurus, Fragaria, Lentiscus...), rarament doble (UVA
URSI, DENS LEONIS), prou explícit
per ell mateix. De vegades, va acompanyat d’un sinònim, potser afegit més tard,
començat en majúscula (RIBES...
Grossularia; AJUGA... Bugula). Com
a cas general, aquests noms no porten referència d’autor o se’ls atribueix a
autors diversos (amb la fórmula variis
autoribus), però en alguns casos s’esmenta un autor concret prelinneà,
sobretot Tournefort (normalment abreujat Tournef.), més rarament Matthioli o Chabrey.
És molt corrent que al primer nom,
que ha de ser l’originari, s’hi hagi adjuntat, en general posteriorment i per
una altra mà, però algun cop potser simultàniament, un determinatiu que fa la
funció d’epítet específic i que transforma la denominació llatina en un binomi
nomenclatural.
Solament una làmina (la de l’olivarda)
no portava en principi nom científic, bé que després s’hi va introduir un
binomi llatí.
Noms catalans
Totes les
plantes il·lustrades porten nom català, i de vegades més d’un. La majoria
devien ser noms populars ben coneguts a l’època; però també n’hi ha que són
adaptacions directes del nom científic. I en no pocs casos hi ha formes
castellanoides ben evidents.
Com és lògic,
la grafia d’alguns d’aquests termes s’aparta força de la normativa actual.
Sovint reflecteix l’ortografia de l’època: plural femení en as, ch
al final de paraula, h intercalades
ara eliminades... (canyas, lligabosch, sahuc...); però altres vegades semblen
derivar de l’escassa cultura de l’autor (hom,
exsavara, caps de assas...). A banda que no hi ha pràcticament mai accents
─i en algun cas en què hi són, més aviat sorprenen, com ara a berberís─ costa d’endevinar a quin so
corresponen algunes lletres, sobretot el dígraf ll.
Els dibuixos
En una primera
mirada, les làmines són prou atractives; tenen força harmonia i denoten un
domini, no gens mediocre, de les tècniques del dibuix i de la pintura. Vistes
en detall, no sempre reflecteixen prou el port de la planta ni mostren la
morfologia acurada de les diverses parts. Les flors poden ser delineades força
fidelment, sobretot si són un xic grosses, com ara les de Salvia (sàlvia), Punica (magraner),
Lilium (lliri), Aconitum (tora)... En canvi,
resulten difícils d’entendre o de discernir les flors molt petites, com ara les
de Galium, Valeriana, Verbena..., i
sobretot moltes inflorescències (per exemple, les de Polygonum bistorta, Melilotus, Rhus, Scabiosa...). Cal dir que d’una
làmina a l’altra s’aprecien força diferències de qualitat quant a l’acabat i al
detall.
Pel que fa
als colors, de vegades no són prou fidels. Els grocs i els taronges solen
tenir, o han pres amb el temps, uns tons poc reals. I en algun cas sembla que
el pintor no havia vist la planta fresca, com passa amb Origanum dictamnus, que al natural té unes bràctees florals d’un
vermell molt vistent i en la làmina són verdes.
Els índexs
